Recurs de apel·lacio de la defensa per un delicte de violencia de genere
Marginal : 69945683

RECURS D’APEL·LACIÓ DE LA DEFENSA PER UN DELICTE DE VIOLENCIA DE GENERE

 

Judici Rapid: ........

Jutjat Penal .........................

 

 

 

AL JUTJAT PER A LA SALA

 

 

............................................ , Procuradora dels Tribunals i del ...........................................segons conta en el procediment al marge referenciat, davant del Jutjat comparec i DIC,

Que havent estat notificada la sentencia recaiguda en els Autos del Judici dalt referenciat i estimant la mateixa no ajustada a dret , sigui dit amb els deguts respectes i en estrictes termes de defensa , per mitja d'aquest escrit passo  a  interposa r RECURS D'APEL·LACIÓ, en base a les següents ,

 

 

AL·LEGACIONS

 

 

 

PRIMERA.- ERROR EN ELS FETS PROVATS I L'APRECIACIÓ DE LA PROVA.

 

En cap cas queden acreditats els fets recollits als fets provats de la sentencia objecte del present recurs, en tant en quant no s'ha practicat prova suficient que enervi el principi de presumpció d’innocència i que evidenciï no ja que el Sr. ...........................................li digués a qui aleshores era la seva parella que li digués "...tots dos morirem junts , i si jo em moro el teu et mors amb mi perquè el teu ets la meva dona", ni que agafés cap estisores i li digués que  "mataria al nuvi de la seva germana perquè ella també l'hi ha cardat , dient-li a continuació que els envestiria a tots amb el cotxe i que mataria a la seva mare perquè li anava a doldre més", sinó ni tan sols que va existir una discussió entre el Sr. ...........................................i la Sra . ..........................................., reconeixent únicament la seva presencia al domicili el dia a que fa referencia la denúncia , manifesta que els fets són ; "totalment falsos ", i ens diu que "era un dia com qualsevol altre a l’hora de dinar ".

 

La pròpia forma en que  la  parella  del  Sr .  ...........................................deixa  el  domicili  conyugal  evidencia que no va existir cap conflictivitat , perquè sembla  ser  que  ambdues  versions coincideixen en que va marxar del domicili  sorpresivament  un  diumenge  després  de dinar , després d'haver vingut els familiars de la Sra.  ...........................................a dinar com feien habitualment   els  diumenges ..

 

Les preguntes de la lletrada de la Sra . ...........................................evidencien que els fets que han perseguit des de l'inici és el divorci de la parella , la interrupció de la vida conjugal , i així fins i tot fou exhortada pel jutjador ad quo amb la declaració d’improcedència de determinades preguntes i exhortant-la a centrar-se en els fets (minut ............).

 

I novament amb les preguntes que formula a la seva pròpia clienta , insisteix la declarant en que el tema de la discussió era el divorci (minut ........) . Li insisteix en que havien de parlar amb advocat (minut ........) , perquè precisament el tema objecte de la seva controvèrsia era el divorci.

 

Per una altra banda, el curt interrogatori del Ministeri Fiscal al Sr . ...........................................sobre els fets únicament evidencia que els fets no tingueren lloc , i que com a màxim ,  existeixen versions   contradictòries .

 

A més a més, després deis fets presumptament denunciats , el cert és que el Sr . ...........................................va marxar de vacances durant tot el mes d'agost en que no es varen trobar la parella, i després no varen tornar a reanudar la convivència , essent cert que els següent que va arribar va ser la denúncia , al mes d'octubre per uns fets del mes juliol. ¿Quin sentiit pot tenir  interposar  una  denúncia  sobre  unes amenaces  d'escassa  entitat  4  mesos després? Només una, forçar un acord sobre el divorci.

 

La manca de credibilitat s'evidencia quan la Sra . ...........................................diu " ...que li va dir a la dona maltractada i que s’en anés fora de casa , i malgrat tot el cert és que els fets tenen lloc un dimarts , i no és fins al diumenge que decideix marxar . 1 a preguntes del propi Magistral aclareix al minut ......... que no va marxar del domicili després deis fets que diu que varen tenir lloc al ............................................

 

Això té total relació amb el fet que declara el Sr. ...........................................quan diu que: "no tenia la sensació de por per part de la Sra . ..........................................., i que fins i tot té missatges d’uns dies abans dient-li que l’estimava " (minut ......... de la vista)

 

 

És pacífica la jurisprudència que atribueix la carrega de la prova a les parts acusadores i no a la defensa,  en correspondre a l'acusat el benefici a la presumpció d’innocència , que entén aquesta part que ha estat vulnerat.

 

Si bé, la nostra jurisprudència diu que " Si una declaració és subjectivament creïble és una qüestió que només es pot decidir pel Tribunal que va percebre directament la producció de la prova. És, per tant , una qüestió de fet i del principi de inmediación , sobre la qual,  per tant ,  per     la seva pròpia  naturalesa ,  aquesta  Sala  no pot decidir.",  També és necessari tenir en compte que "Això no suposa que la declaració de la víctima , quan és l'única prova de càrrec , no hagi de ser valorada amb especial cautela , exigència predicable , en realitat , respecte a tot testimoniatge , com a conseqüència de la necessitat de valorar la prova , no en forma taxada , sinó d'acord amb  les regles del criteri racional."

 

" Precisament , el criteri racional en l'apreciació de la prova exigeix que el Tribunal d'instància hagi valorat motivadamente la corroboració d'aquella declaració , demostrativa de la credibilitat  que aquell li assigna.", cosa que el jutjador  ad quo no fa . Perquè el que hauria d'haver fet , en relació al testimoni del a víctima és valorar-lo amb la " ... necessària cautela por el Tribunal de instancia , i comptant amb diversos elements corroboradores , posa palmariamente de manifest  la concurrència de prova suficient per desvirtuar la presumpció d'innocència , razonadamente valorada en  la Sentència impugnada , i explicant la mateixa amb un indubtable suport racional"

 

Sobre aquest particular, com bé diu la Jurisprudència de la Secció 20 de I‘Audiència Provincial de Barcelona : " Abans d'entrar a valorar en aquesta segona  instància  la prova practicada en les presents actuacions , convé fer una breu referència a la naturalesa del recurs d'apel·lació . En aquest sentit hem de dir que el recurs d'apel·lació com a mitjà d'impugnació ordinari implica , amb l'anomenat efecte devolutiu , que el juzgador "ad quem", assumeix  la plena jurisdicció sobre el cas , en idèntica situació que el jutge "a quo" , no solament pel que respecta a l'esmena dels fets en la norma , sinó també per a la determinació de tals fets a través de la valoració de la prova . El recurs d'apel·lació atorga plenes facultats al jutge o Tribunal "ad quem" per resoldre quantes qüestions es plantegen, siguin de fet o de dret, per tractar-se d'un recurs ordinari que permet "un novum iuditium" (STC 2a 176/1995 d'11 desembre (RTC 1995a176)- ponent : Sr. De Mendizábal Allèn .

 

En el mateix sentit  declara el (-TC 1a S. 259/1994 de 3 d'octubre (RTC 1994\ 259) . Ponent Sr . De Mendizábal  Allèn ,  que  "En    l'apel·lació  penal  exigència  del Conveni de Roma, completar els elements de judici  mitjançant  l'admissió  ,  si escau,  de les proves proposades i rebutjades en la primera instància , així com  practiques aquelles que, havent estat admeses ,  no  es  van portar    a efecte ,  i ,  per descomptat , resulta no només possible, sinó inexcusable , la valoració  del patrimoni  probatori amb la mateixa   llibertat de criteri que en la fase anterior . Des de la perspectiva jurídica , als  fets  així  determinats  han de  seriïs  aplicades  les  normes  pertinents , segons l'al·legat , però també amb el principi  "iura  novit cúria", per davant .  La selecció  i la interpretació de la norma ha de fer-se com  si  fos  "exnovo"..    Per     la pròpia lògica del sistema , la  segona decisió ha de  prevaler sobre  la  primera ,  que desapareix per absorció , si es ratifica, o per anul·lació,  si es revoca",  SAP 593/08 de 27 de maig de 2008, Rotllo d'Apel.lació APPRA 463-07 , SAP de 12 de febrer de 2010 , Rotllo  d'Apel.lació   97/R/09

 

Resulta que, tot i que es plantegés el fet que va existir una discussió entre ambdós cònjuges el dia ...........................................-cosa que no va ser així- , el cert és que, ¿quina situació  de  supremacia  hi  havia  per  part  del  Sr.  ...........................................? ¿Quina  relació  de superioritat? ¿què evidencia que va haver més violència del Sr. ...........................................cap a la Sra . ...........................................que  al revés?  Tenim doncs en aquesta  situació  la  posició  d'agressor agredit? o varen ser ambdós cònjuges agressors i agredits -verbalment , és clar-?

 

Precisament la situació davant la qual ens trobem , en la qual la Sra . ...........................................no se'n va del domicili , sinó que espera fins a .... dies , per marxar del domicili i no és passat fins ... mesos que interposa la denúncia pels fets del ...........................................el que evidencia que l'únic mòbil de la Sra . ...........................................és la d'aconseguir un acord sobre el divorci que ja havia plantejat. Així el cert és que no es produïren ni els insults ni les amenaces que diu la sentencia i que en cap moment queden acreditades.

 

Finalment , i en relació a un nou error en la valoració de la prova radica en que el domicili deis cònjuges  segons declaren ambdós es situava a ..........................................., a la ..........................................., i això malgrat el Ministeri Fiscal sosté al seu escrit que és al carrer ..........................................., i no ho rectifica en el moment processal oportú , i així ho manté la sentencia , malgrat aquesta  part en les seves  conclusions ja  va fer  palesa l’existència  de  l'error  i  que  només  podria  portar  a  que  es  dictés  una  sentencia absolutòria ,  perquè  el  cert  és  que  els  fets  no  varen  tenir  lloc,  no  només  per  sí mateixos,  sinó tampoc  on  havien estat denunciats . perquè, ¿on tenen  lloc els fets?

 

¿A ........................................... o a...........................................?  Realment no tenim resposta , cosa que porta posar en dubte l’existència dels fets .

 

 

SEGONA.- SOBRE LA TIPIFICACIÓ DEIS FETS I LA INEXISTENCIA DEL DELICTE

 

El propi jutjador ad quo al seu raonament jurídic primer ens diu que els fets són, per l'entitat ,  constitutius  de  delicte lleu,  excusant  la  tipificació  com  a  delicte  emparant-se  en l’existència  de  la  LO  1/2004  de  28  de  desembre ,     obviant  la  necessitat  de  la desigualtat que ha de presidir la comissió del delicte .

 

Aquest és el tractament que , per exemple dóna la sentencia núm. 1308 de 2  de novembre de 2004 de la Secció 2a de la Il·lustríssima Audiència Provincial , on al  seu raonament jurídic  quart estableix:

"Ara bé, la desestimació dels motius impugnatorios concretament formulats pels apel·lants no necessàriament comporta la desestimació de la pretensió absolutoria nuada per aquells als aquests motius , en altres paraules, no deu portar en i ! present cas , per exigències del principi de legalitat , sent la tipicitat el seu precipitat tècnic , a la confirmació de la sentència , doncs com raonarem a continuació , en línia amb el ja sostingut per aquest Tribunal en Sentències 123 i 260/2004, de 2 de Febrer i 5 de Març, respectivament , els fets declarats provats no són incardinables en el tipus de l'art. 153 del Codi Penal.

 

Efectivament , deixant de costat la literalitat de l'art. 153 del Codi Penal i acudint a l'Exposició de Motius de la L.O. 11/2003, de 29 de Setembre , podem llegir al seu apartat III que : "El fenomen de la violència domèstica té un abast certament pluridisciplinar. Cal abordar-ho amb mesures preventives, amb  mesures assistencials i d'intervenció social a, favor de la mata, amb mesures ..........".

 

Doncs bé, el Tribunal entén que la referència del legislador a la víctima indica que el delicte de l'art. 153 està pensat per a aquells supòsits en els quals les accions típiques es despleguen pel subjecte actiu contra qualsevol dels subjectes passius relacionats en aquell , és a dir , per als casos en què existeix un agressor i un agredit, però no per a aquelles hipòtesis en què es produeixi una situació de renyina mútuament acceptada , on els intervinents siguin alhora agressors i agredits , on perdria tot sentit l'aplicació simultània a tots dos del ventall de mesures protectores a les quals al·ludeix el legislador en la I.M: de l'abans esmentada  EL. 11/2003.

 

D'una altra part, el fenomen de la violència domèstica, de  tan trista  actualitat  en la nostra societat , i que té una permanent i detallada cobertura mediàtica , s'ha relacionat sempre i en tot cas amb situacions d'agressions per part d'un  dels membres del nucli familiar o assimilat - per punt general , del més fort físicament , però sense excloure excepcionalment el cas contrari -  sobre un altre o un altre dels membres d'aquell , per regla general , el més feble físicament , mancant de reflex , pràcticament de forma absoluta ,  situacions  d'enfrontaments  mutus des de posicions raonablement  iguals.

 

Com ja vam dir en la nostra Sentència 123/2004, de 2 de Febrer, en el tercer dels seus fonaments de dret , "d'altra banda, i des d'un prisma  jurídic,  la: versió exposada pels implicats, no desvirtuada  per  prova  de càrrec,  que van discutir i es van agredir mútuament, no pot tampoc constituir, sense ulterior element, violència en l'àmbit familiar, per la senzilla raó (que) una interpretació teleològica del  tipus agreujat condueix a l'enteniment que el seu fonamenti se sustenta en l'exercici de la violència per una dels membres del nucli familiar (el mes fort) sobre un altre o altres membres  (el més feble, però no pot atorgar cobertura a situacions en les quals la violència en mútua entre els dos membres de la parella i troba causa en discussions i baralles entre iguals."

 

En el present caso l'absoluta i completa adequació dels fets declarats provats amb el plantejament interpretatiu per aquest Tribunal imposa la necessària revocació de la sentència d'instància i la seva substitució per una altra que condemni a tots dos apel·lants en concepte d'autors d'un delicte lleu de lesions tipificada en l'art. 147 del Codi Penal.

 

Finalment , no deu tampoc oblidar-se que havent-hi tots dos apel·lants postulat la seva absolució en relació amb el delicte de l'art. 153 del Codi Penal pel qual havien estat condemnats, la seva absolució per motius diferents - máxim quan es deriva , com hem deixat de fet , d'exigències del principi de legalitat - no vulnera el dret de defensa del Ministeri Fiscal ni les exigències del principi de contradicció , conforme ha declarat la S.T. 1389/2002, de 16 de Julio.".

 

 

TERCERA.- ERROR EN LA TIPIFICACIÓ DEIS FETS AMB INFRACCIÓ DEL PRINCIPI DE LEGALITAT.

 

No existint els elements configuradors del tipus delictiu de l'art. 171 del CP, resultaria d'aplicació l'art. 147, en tant que si bé ha resultat acreditat l’existència d'una situació de confrontament mutu derivat d-un procés de divorci , i de forma subsidiària i alternativa a la condemna resultaria procedent una condemna per aquests fets , però no pas precedir a criminalitzar amb els greus perjudicis que genera per a les parts, les conductes descrites i esdevingudes en el si de les presents.

 

Precedir a la condemna deis fets ocorreguts com a constitutius d'un delicte de l'art. 171 és un extrem considerablement perillós que pot portar -i de fet està portant- a l'abús per part deis administrats de la legislació existent.

 

QUARTA.- EXISTENCIA DEL DUBTE RAONABLE I APLICACIÓ DE PRESUMPCIONS CONTRARIES AL REO. MANCA D'ENERVACIÓ DE PRESUMPCIÓ D'INNOCÉNCIA.

 

Sense cap mena de dubte hi ha grans llacunes que el jutjador ad quo ha resolt contravenint la màxima d' in dubio pro reo, tota vegada que les presumpcions que ha realitzat per arribar a la convicció d'una resolució condemnatòria han estat efectuades sota uns raonaments que no s'ajusten ni a la realitat deis fets ni al resultat de les preves practicades en la vista oral i la instrucció. Extrems tots ells posats de manifest en els expositius anteriors .

 

Per tots es sabut que el nostre sistema processal, per a que pugui  dictar-se una sentencia condemnatòria ha de portar-se a terme una activitat probatòria que pugui entendres racionament de càrrec i que resulti suficient per a enervar la presumpció d’ innocència que consagra l'article 24 CE.

 

En les presents actuacions , i a la vista que l'acusat nega els fets , l'element central probatori s'esdevé en la declaració de la presumpta víctima . 1 la mateixa hauria d'haver passat pel filtre exigit per la jurisprudència (la triada formada per l’absència d'incredibilitat subjectiva , persistència en la incriminació i corroboracions perifèriques) que està debilitat en aquest supòsit. Això bé ja des de l'inici amb el mòbil espuri , l'aconseguir un acord de divorci (i així totes les preguntes de l'acusació particular i explicacions que dóna la víctima és en relació a aquest tema) .

 

El jutjador ad quo no justifica  l’existència de la verosimilitud en la versió de la víctima

limitant-se  a dir que  li ofereix  més credibilitat  i verosimilitud , però no pas argumenta  en base a què arriba a aquesta consideració i conclusió , referint que era "lógica , coherente y razonable , con las efectuadas en dependencias policiaels y en fase de instrucción", quan aquest extrem és del tot incert, en tant que fins i tot amb les estisores de podar en un lloc diu que li amenaça a ella (en la vista oral) i anteriorment diu que li havia fetal marit de la seva germana (instrucció i policia), o quan diu en la vista oral que pretén matar a la seva germana (i en instrucció diu que a la seva mare) . És a dir , no existeix coherència en la versió de la víctima , i la seva persistència en la incriminació queda molt diluïda .

 

A  més  a  més  no  existeixen  altres  elements  objectius  que  corroborin  aquestes circumstancies , i per això no pot recollir-los la sentencia .

Finalment , el cert és que existeixen dubtes més que raonables sobre la comissió deis fets, i "En conclusió , es pot afirmar que, encara que la versió de les parteixes acusadores tingués -si se'ns permet expressar-nos  en termes estadístics- el 80 o 90 % de possibilitats de ser certa, la resta del percentatge de incerteza o inseguretat, és suficient per justificar la sentència absolutoria que es recorre, que en les seves valoracions probatòries no és arbitrària  ni  absurda,  sinó plenament raonable i conseqüent amb l'aplicació del principi in dubio pro reo, principi processal al servei del dret a la presumpció d'innocència. La convicció judicial ha estat, doncs,  suficientment explicada i motivada". Sentencia del Tribunal Suprem de data 17 de juny de 2008 .

lgualment  i  en  els  mateixos  termes  la  sentencia   L'Audiencia   Provincial  de   Madrid  de data 2 7  de  maig  de  2008 ,  que  determina  "El  principi  in dubio pro reo        ha d'entendre's  com a  diferent  i  auxiliar  del de      presumpció   d'innocència   ,   puix que   mentre  aquesta  constitueix  una  garantia  objectiva  del   procés ,   el   segon   és   de naturalesa  eminentment  subjectiva ,  i  significa  l'obligació     del   jutge   d'absoldre   quan dubte sobre la culpabilitat o innocència de l'acusat (Sentències del  Tribunal Constitucional 44/89 de 20 de febrer , 138/92 de 13 d'octubre  63/93  d'1  de  març , 133/94 de 9 de maig, 259/94 de 3 d'octubre , 16/00 de 31 de gener ,  209/03  d'1  de desembre , 61/05  de  14 de  març ,  137/05 de  23  de  maig i  116/06 de  24  d'abril.  )" .

 

 

CINGUENA.- SOBRE LA CONCURRENCIA DE LA CIRCUMSTANCIA ATENUANT

 

Que aquesta part no recollí aquesta circumstancia atenuant en el seu escrit  de defensa en ser evident la negació deis fets per part del Sr. ...........................................i perquè , de fet aquests no havien tingut lloc.

 

Ara bé, quan de forma esporàdica , i a preguntes del Ministeri Públic, la Sra . ...........................................respon i argumenta que : " ... jo li vaig dir que volia divorciar-me , i comencem a  parlar sobre el tema ... i aquest dia ...jo vaig arribar a casa ...ell estava molt alterat , havia begut i seguia bevent quan jo vaig arribar a casa... " (minut 13:57) . 1 a noves preguntes del lletrat sobre si es manté que creia que estava  begut  el  Sr.  ----- contesta:  " 100%" (minut  .....),  el  cert  és  que  aquesta  part  no  pot  fer  més  que  procedir  a  introduir L’existència de l'atenuant.

 

Ara bé, el que no resulta comprensible és que per part del jutjador ad quo es manifesti que " ...si bé el context en el qual va expressar tal circumstància en el plenari va ser més aviat per trobar una explicació a la forma d'actuar del seu marit més que a una circumstància objectiva que pugui constatar-se , puix que no s'ha practicat prova alguna que permeti determinar que a causa de la ingesta d'alcohol o estupefaents l'acusat tingués anul·lades , molt afectades o lleument afectades les seves facultats " (sic de la sentencia) , quan si els fets es denuncien 4 mesos després de que tingueren lloc.  ¿quina  altra  prova  que  la  declaració  testifical  de  la  presumpta  víctima  pot acreditar millar l’existència d'aquesta circumstancia?

 

El cert és que el que no pot fer el jutjador ad quo és donar credibilitat a la part de la versió de la víctima que li convingui o li agradi més , com sembla que -i sigui dit amb els  deguts  respectes  i en  estrictes  termes  de defensa-  en fa ,  donant  credibilitat  a l’existència d'uns insults i amenaces i no quan diu que es trobava sota els efectes de l'alcohol i substancies estupefaents , i que ho creu al 100%, i ho diu a preguntes de l'acusació , no pas de la defensa .

 

 

Per tot això ,

 

 

AL  JUTJAT  SOL.LICITO,  Que  tenint   aquest   escrit   per  presentat ,  sigui admès ,  l'uneixi  als  autos   i  tingui  per  formulat   en  temps   i  forma   RECURS                    D'APEL· LACIÓ contra la sentencia de data ............................................

 

A LA SALA SOL.LICITO, Que tingui per presentat en temps i forma el present RECURS D'APEL.LACIÓ i, d'acord amb el mateix , sigui dictada en el seu dia nova Sentencia mitjançant la qual sigui revocada la sentencia de ...........................................i sigui absolt el Sr. ...........................................pel delicte que fou condemnat.

 

 

 

Que SUBSIDIÁRIAMENT, i cas de no atendre a la petició anterior , sigui acordada una rebaixa en la pena i siguin reputats els fets com a un delicte lleu de l'art. 171 del vigent Codi Penal.

 

 

.............a ..............................................................de..........

 

?>
No Existen Notificaciones